URUGUAI 1 – CRIM ORGANITZAT 0

Hi ha persones preocupades per si el seu equip de futbol predilecte guanyarà la lliga i la Champions o si un final de cicle l’enfonsarà a la grisor d’altres temps.

Jo estic content perquè em penso que, en una altra competició, aquesta temporada «l’equip del seny» ha guanyat almenys un partit important —i crec que no serà l’últim— quan el 23 de desembre de 2013, José Mujica, president de l’Uruguai aprovava un projecte de llei dedicat a legalitzar la producció, venda i consum de marihuana —promovent alhora la informació i prevenció sobre el seu ús— que supera de lluny la legislació holandesa, pionera en la despenalització del consum.

És un fet que el consum d’estupefaents no té ni tindrà aturador —200 milions de consumidors ho demostren— i el govern uruguaià devia tenir també ben present que la guerra dels estats contra la droga no fa sinó enfortir el poder i els beneficis de les organitzacions criminals, tal com ho confirma l’exemple de Colòmbia i especialment el de Mèxic, on a més la guerra estatal contra la droga ha derivat en una veritable guerra civil en la qual hi ha moments en que fins i tot sembla que els narcotraficants guanyen la partida

A tot el món el poder dels delinqüents ha anat creixent a causa tant de la desmesura de la seva violència, amb pràctiques terroristes esgarrifoses, com de la seva superioritat en els àmbits informàtic i financer, i això sense comptar amb la complicitat paradoxal de certa agència d’intel·ligència que, des de fa dècades, ha finançat amb diners procedents del narcotràfic la lluita contra «els enemics» de l’Imperi.

La legalització, a l’arrabassar de mans dels delinqüents el control del mercat, acabaria amb el mal que causen als individus i a la col·lectivitat, que és molt pitjor —de manera quantitativa i qualitativa— que el que provoquen les drogues mateix.

A més del casos d’Holanda i ara de l’Uruguai, ens trobem que un gran nombre d’alts dirigents d’altres països de l’Amèrica Llatina —conservadors i progressistes, tant és, el seny els aconsella— s’ha pronunciat contra les polítiques repressives contra el consum i el tràfic de drogues, i demanen que se cerquin models de regulació legal i proposen: «Terminar con la criminalización, la marginalización y la estigmatización de las personas que usan drogas pero que no hacen ningún daño a otros [i de] las personas involucradas en los segmentos inferiores de los mercados ilegales de drogas, tales como campesinos, correos y pequeños vendedores. Muchos de ellos han sido víctimas de violencia e intimidación o son dependientes de drogas. Arrestar y encarcelar decenas de millones de estas personas en las recientes décadas ha llenado las prisiones y destruido vidas y familias, sin por ello reducir la disponibilidad de drogas ilegales o el poder de las organizaciones criminales».

Doncs bé, en aquest context —quan també en alguns estats dels EUA, al cap d’anys de la legalització de l’ús terapèutic del cànnabis, ara fins i tot s’està legalitzant per a finalitats lúdiques—, no es pot entendre que a Espanya el govern que encapçala Mariano Rajoy es desmarqui amb un anacrònic Anteproyecto de Ley de Seguridad Ciudadana (29/11/13) on hi ha articles que contemplen sancions de fins a 30.000 € per al petit conreu destinat a l’autoconsum o per a la possessió encara que no sigui destinada al tràfic —fets que no són, doncs, constitutiusURUGUAI 1 – CRIM ORGANITZAT 0

Hi ha persones preocupades per si el seu equip de futbol predilecte guanyarà la lliga i la Champions o si un final de cicle l’enfonsarà a la grisor d’altres temps.

Jo estic content perquè em penso que, en una altra competició, aquesta temporada «l’equip del seny» ha guanyat almenys un partit important —i crec que no serà l’últim— quan el 23 de desembre de 2013, José Mujica, president de l’Uruguai aprovava un projecte de llei dedicat a legalitzar la producció, venda i consum de marihuana —promovent alhora la informació i prevenció sobre el seu ús— que supera de lluny la legislació holandesa, pionera en la despenalització del consum.

És un fet que el consum d’estupefaents no té ni tindrà aturador —200 milions de consumidors ho demostren— i el govern uruguaià devia tenir també ben present que la guerra dels estats contra la droga no fa sinó enfortir el poder i els beneficis de les organitzacions criminals, tal com ho confirma l’exemple de Colòmbia i especialment el de Mèxic, on a més la guerra estatal contra la droga ha derivat en una veritable guerra civil en la qual hi ha moments en que fins i tot sembla que els narcotraficants guanyen la partida

A tot el món el poder dels delinqüents ha anat creixent a causa tant de la desmesura de la seva violència, amb pràctiques terroristes esgarrifoses, com de la seva superioritat en els àmbits informàtic i financer, i això sense comptar amb la complicitat paradoxal de certa agència d’intel·ligència que, des de fa dècades, ha finançat amb diners procedents del narcotràfic la lluita contra «els enemics» de l’Imperi.

La legalització, a l’arrabassar de mans dels delinqüents el control del mercat, acabaria amb el mal que causen als individus i a la col·lectivitat, que és molt pitjor —de manera quantitativa i qualitativa— que el que provoquen les drogues mateix.

A més del casos d’Holanda i ara de l’Uruguai, ens trobem que un gran nombre d’alts dirigents d’altres països de l’Amèrica Llatina —conservadors i progressistes, tant és, el seny els aconsella— s’ha pronunciat contra les polítiques repressives contra el consum i el tràfic de drogues, i demanen que se cerquin models de regulació legal i proposen: «Terminar con la criminalización, la marginalización y la estigmatización de las personas que usan drogas pero que no hacen ningún daño a otros [i de] las personas involucradas en los segmentos inferiores de los mercados ilegales de drogas, tales como campesinos, correos y pequeños vendedores. Muchos de ellos han sido víctimas de violencia e intimidación o son dependientes de drogas. Arrestar y encarcelar decenas de millones de estas personas en las recientes décadas ha llenado las prisiones y destruido vidas y familias, sin por ello reducir la disponibilidad de drogas ilegales o el poder de las organizaciones criminales».

Doncs bé, en aquest context —quan també en alguns estats dels EUA, al cap d’anys de la legalització de l’ús terapèutic del cànnabis, ara fins i tot s’està legalitzant per a finalitats lúdiques—, no es pot entendre que a Espanya el govern que encapçala Mariano Rajoy es desmarqui amb un anacrònic Anteproyecto de Ley de Seguridad Ciudadana (29/11/13) on hi ha articles que contemplen sancions de fins a 30.000 € per al petit conreu destinat a l’autoconsum o per a la possessió encara que no sigui destinada al tràfic —fets que no són, doncs, constitutius de delicte— i de 600.000 € per qui reincideixi tres vegades en dos anys.


Una vegada més, amb aquestes mesures repressives, el govern del PP sembla obstinat en apostar per la ineficàcia i en aprofundir en el menyspreu a la ciutadania. Fins quan haurem d’aguantar la seva estultícia i la seva mesquinesa?
 de delicte— i de 600.000 € per qui reincideixi tres vegades en dos anys.


Una vegada més, amb aquestes mesures repressives, el govern del PP sembla obstinat en apostar per la ineficàcia i en aprofundir en el menyspreu a la ciutadania. Fins quan haurem d’aguantar la seva estultícia i la seva mesquinesa?



Jordi F. Fernández Figueras